La Base Científica de l'Alliberament

“T'encamines cap allà on va el teu pensament; atreus en la mesura que
estimes. Avui ets allà on t'ha portat el teu pensament, i demà seràs allà
on el teu pensament et porti. NO POTS ESCAPOLIR-TE dels resultats
del teu pensament, però pots aprendre'n i ser constant, pots acceptar-lo
i estar content. És bo de discernir la Visió, però qui aprèn a dicernir el
desig desganat del cor, sigui bonic o de poca volada, o la barreja de
l'un i de l'altre? perquè sempre et decantaràs vers allò que el teu cor
secretament més s'estima.
El resultat exacte del teu pensament farà estada dins del teu cor. Rebràs
allò que et fas teu, ni més ni menys. Sigui quina sigui la teva situació,
en cauràs, hi restaràs o te n'enlairaràs de la mà dels teus pensaments, de la teva
Visió, del teu Ideal”
M.B.Eddy

PENSAR, PARLAR I ACTUAR d'acord amb la Idea, la visió que estimem i nodrim dins del cor és fer-nos-la nostra, és expressar-la, és fer-la visible. És el què i el com. És alhora l'objectiu i l'estratègia.

Per a aclarir-nos una mica més cal que ens aturem i mirar d'entendre els fonaments, científics i experimentals, que em menen a plantejar l'alliberament com un procés que es nodreix al cor, agafa cos a la consciència, i que per a quallar, ha d'anar inevitablement agafat de bracet de la paraula  i l'acció.

Comencem pel desig del cor. Sense aquest foc interior que ens abrusi, no hi ha res que pugui anar més enllà d'un exercici intel.lectual eixorc.

Aquest és el nucli que hem d'escoltar i nodrir sense aturador.

Aquest foc interior és el que afaiçona a la nostra consciència una imatge, una visió. I la puresa d'aquest foc determina la puresa, la plenitud de la imatge que contemplem a la nostra consciència.

Fins fa relativament pocs anys, el gruix de la humanitat es pensava que “el món físic i material” era el món real, la realitat. I que estava desconnectat del pensament dels homes. Només uns quants adeptes sabien alguna cosa més que els hi fornia l'habilitat de viure sense el feix de problemes que van de bracet del món físic, i depassar-ne les anomenades lleis.

A la darrera centúria, els descobriments de la física quàntica, i l'experiència de mètodes com ara el Feldenkrais, o la tècnica Alexander, per dir-ne dos que hem experimentat, ens menen a veure que la ment i el món físic són de fet una sola realitat, i que no és la realitat que ens pensàvem.

La física quàntica, ens ha demostrat que quan es fan experiments, el resultat depèn  absolutament de l'actitud mental del qui fa l'experiment. Per exemple, si es fan experiments per a estudiar la naturalesa del so, o de la  llum,  el resultat queda determinat per allò que l'experimentador té al cap de trobar-hi, per la teoria que cerca recolzar o demostrar; si cerca corpuscles, els corpuscles es fan evidents, però si hi vol trobar ones, també n'hi troba.

Adonar-se d'això va ser revolucionari, perquè va esmicolar els vells models físics d'un món fixe i  material.

Els vells models serveixen per a explicar determinats nivells del món anomenat físic, però quan la ciència s'endinsa a nivells més pregons, es fa palès que no hi ha un món físic estable, ans un camp indeterminat, que la ment del científic modula amb les seves hipòtesis, recerca, i actituds.

Mètodes com el Feldenkrais  i la tècnica Alexander ens fa viure aquest unitat de cos i ment, i la primacia de la consciència i de la capacitat d'observació (escolta interior). Com més ens observem i ens adonem de quin pensament hi ha darera de cada moviment i de cada actitud, més clars i connectats ens sentim, més possibilitats emergeixen, ens podem donar ordres més adients menant el sistema a graus més refinats d'eficiència i d'equilibri, experimentem més “plenitud”i “harmonia,” i gaudim d'una imatge de nosaltres mateixos més propera a la Realitat.

Aquesta idea d'observar (escoltar) i experimentar és cabdal. És l'experimentació de múltiples possibilitats, errònies i tot, o sobretot d'errònies?! allò que li permet al nostre sistema de fer emergir la més eficient.

Amb llenguatge planer, no ens ha de fer por de no encertar-la, de fer marrades, mentre estiguem a punt d'observar-ne els efectes, i de provar noves vies. El drama és quedar-se encallat en allò que s'ha demostrat ineficient i limitador. Quan equivocar-se és part de l'exploració de noves possibilitats, ens ajuda a trobar la solució més adient.

Per a fer curta un exposició que podria allargar-se molt, i per anar allà on la nostra exposició vol arribar, el món de la ciència, al darrer segle, ha deixat enrera el concepte d'un món material, i l'ha bescanviat  per  un model energètic, i de l'energia ha anat a topar amb la darrera frontera, si ho volem dir així, la de la Consciència.

Peró aquí, només els més agosarats han tirat endavant.

El món de la ciència ortodoxa no vol heure-se-les amb una cosa que no pot quantificar, la consciència, i doncs, tot i reconèixer el valor fonamental dels pensaments que acceptem i nodrim, i de viure-hi immers (per què, què són els sistemes d'informació que ara afaiçonen la nostra realitat fora de còpies maldestres de la consciència?), es limita a estudiar-ne el efectes, i no vol fer el salt al reialme causal.

Tanmateix els més inquisitius s'han cabpussat dins la revolució que aquestes noves vistes ens ofereixen, i han començat a capir que la darrera realitat és la Consciència, i que és al nivell de la consciència on tot ha d'anar a petar si volem trobar respostes certes i resultats duradors.

Aquesta descoberta ha fet girar moltes ments inquisitives vers antigues doctrines que tenen postulats que s'adiuen molt amb “el teixit de la realitat” que aquest descobriments van començar a dibuixar.

Per exemple, els budistes postulen, i et conviden a experimentar personalment amb la meditació que el món físic i emocional que experimentem, no és res fora de “construccions mentals,” i el seu Mestre, el Buda i d'altres darrera seu, fent-se'n conscients van depassar i aturar aquestes “construccions mentals,” i experimentaren, “miracles”, o canvis a la percepció i a l'experiència de la realitat, i com a darrer corol.lari, la pau, o el nirvana.

La Ciència Cristiana, igual que els Càtars, postula que l'única realitat és la Ment divina, o Consciència de Bonesa Suprema, i que són els conceptes limitats que acceptem els que hi posen un tel a sobre i ens fan veure i experimentar la realitat que es purament mental, com una realitat física, perquè és la naturalesa del límit mental experimentar-se com matèria.

Dit amb altres paraules, també parlen de “construccions mentals impersonals.”

El seu Mestre, Jesús, també va demostrar a la seva vida, que els límts materials només són aparents, i la Ciència del Crist revela també que el grau de la nostra puresa mental (sense creences de límits que la contrafacin) determina amb quina exactitud veurem i experimentarem la Realitat.

Per aquestes dues visions “metafísiques de la realitat,” la Consciència Pura és la Realitat, i el que la humanitat veu com la realitat física és només una percepció limitada i capgirada, de la veritable Realitat de la Consciència pura.

El fonament d'aquesta percepció limitada és sempre la informació, els conceptes esbiaxats, erronis; les falses creences.

De fet, a la vida ordinària, en fem un tast d'aquests postulats.

Abans de fer res, automàticament ens en fem una idea. L'arquitecte, veu la casa que vol construir, la parella, veu la llar que vol afaiçonar, l'home de negocis, té la visió del què vol fer, i el bon polític té la visió per al seu poble o la seva comunitat.

I són les qualitats de la visió les que en determinen l'expressió material.

Si no hi ha estimació per la idea, i fidelitat a la idea, si el foc del cor no nodreix la idea, no hi ha res. Se'ns emporten les ventades d'informació i de parers que generen els altres, i ens fan girar com un penell sense ni saber on anem.

Aquest és el tret característic del que s'anomena “el ramat,” de l'home que accepta les “creences “ limitadores del món i va pels viaranys que els altres li posen al davant.

El foc del cor que engendra la idea, i la idea mateixa són els dos elements bàsics i indispensable de qualsevol efecte que hom vulgui fer quallar.

Si la idea la fem anar de bracet del Principi del Bé, que és el raser real de la Consciència pura, aleshores la Idea ens farà a mans la Realitat perfecta i plena.

Si limitem la idea, i la carreguem de pors i possibilismes, en lloc d'atiar el foc del cor, l'esmorteirem, i experimentarem una realitat tant limitada com el concepte esmorteït que en tenim.

La idea és, doncs, el filtre i l'afaiçonador primari de la nostra realitat, en siguem o no conscients.

És lògic, doncs que la llengua, la parla, l'expressió d'idees sigui el segon element bàsic que cal tenir en compte a l'hora d'afaiçonar la nostra realitat.

Si volem plenitud no podem ni pensar ni parlar de limits, si volem unitat no podem pensar ni parlar de divisió, si volem poder i domini no podem pensar ni parlar ni actuar com si estessim dominats o oprimits.

I darrera del foc del cor, del pensament o idea, i de l'articulació del pensament per mitjà dels mots, hi ha l'acció. Una acció que ha de ser coherent tant amb el pensament com amb els mots.

I doncs, l'acció creadora no pot acceptar ni reproduir els limits que l'entorn ens presenta i ens empeny a reproduir, ans ha d'esguardar la Idea que vol fer quallar i reproduir-la.

I són els reptes que trobem en actuar que ens ajudaran a refinar aquesta idea.

L'home o la dona que vol Viure la plenitud, s'ha de fer l'amo d'aquests quatre puntals, i qui vulgui viure una nació plena, també.

Aquesta tasca personal i col.lectiva d'observar el nostre pensament, la nostra paraula i la nostra acció honestament i amb la tria clara d'aliniar-los amb la plenitud i el foc del cor que ens farà lliures és, al nostre parer, la via que hem d'enfilar per a fer viable l'alliberament.

I aquesta via l'han d'encetar i l'han de tirar endavant els qui sentin aquesta crida fonda que no els deixa respirar dins d'aquesta gàbia colonial mental i física on ens han i ens hem encotillat, els qui senten dins seu que començar a viure la pàtria catalana sense cap llast dels que traginem, els hi eixampla el cor, i que estan a punt d'assumir l'amor, la intel.ligència, la saviesa, la disciplina i la fidelitat que exigeix girar-se d'esquena a aquesta comèdia nacional, i construir la nació, visquent-la cada dia, anant a les seves arrels, i bastint-la sota l'estendart de “La Veritat, la Bonesa i la Bellesa.”

Fet i debatut, fent-ne de l'objectiu, l'estratègia. I de l'estratègia, l'objectiu.

No hi ha cap Altra Via.