El Model de Vida Integral al Recer
“La vida és realment simple, però ens encaparrem a fer-la complicada.”
Confuci
“Tant és que vagis a poc a poc, allò que compta és
que vagis en la bona direcció i no t'aturis.”
Confuci
“...Si la teva ànima fa costat al famolenc,
si sadolles l'ànima vexada, la teva llum
s'alçarà dins la foscor, el teu capvespre
serà clar com el migdia.
El Senyor et menarà en tot moment,
sadollarà la teva ànima al bell mig de la secada,
et farà fort i coratjós,
i seràs com un jardí amarat d'aigua,
com una font que mai s'estronca.
I els qui són teus reconstruiran
les antigues ruïnes: tu consolidaràs
els fonaments de les generacions passades;
t'anomenaran el qui reconstrueix les muralles,
el qui refà les vies per on hem de passar”
Isaïes 58: 10,12
“L'equilibri entre el treball interior i l'acció externa,
entre el contacte amb un mateix i amb els altres
és el camí del mig.”
Oren Lyons
“Ens fem nostra una cosa en la mesura que la vivim.”
Oren Lyons
“Si no hi ha un Principi espiritual que governi la vostra
societat, la vostra societat no sobreviurà.”
Oren Lyons
Hem dit que la tasca real i efectiva d'alliberament, de reunificació i de regeneració nacional ha de començar a nivell de consciència. Però no s'hi pot acabar ni limitar.
Cal que visquem de paraula i d'acció la regeneració espiritual i mental que la via Científica d'alliberament propugna. Només aquest fer palpable la plenitud, la integritat, l'autogovern, la bonesa, el contacte,.... que contemplem i acceptem a la nostra consciència farà viable aquest “nou món,” que volem descloure.
El vell paradigma que la societat patriarcal ha creat, i que tal com explica Reich, ha separat l'home del seu centre, del seu món interior real, i de l'expressió saludable de les seves emocions, ha reduït la realitat a les aparences exteriors contrafetes, a la matèria. Els seus valors són doncs, materials, competitius, mecànics, eixorcs, nats d'intel.lectes amarats de por i d'odi, i no del centre vital que és bonesa. Aquest paradigma regit per la matèria, el poder, la quantitat, els diners, ens ha abocat a la supervivència, i ens ha alienat de la vida autèntica i genuïna que té tota una altra escala de valors.
És el paradigma que no té escrúpols a l'hora de destruir la vida d'un altre si això va a favor “meu,” sigui aquest “meu” un individu o una nació.
“Si el Senyor (la consciència divina) no basteix la casa
és inutil l'afany dels constructors.
Si el Senyor no guarda la ciutat
és inútil que vigilin els guardes.”
Salm 127: 1-2
L'alliberament de la nació catalana no es pot fer dins del paradigma del vell ordre. La nostra història, el fet de ser el rebrot de la nació occitana, d'haver pouat la nostra herència espiritual i cultural d'una nació que va ser afaiçonada pel Catarisme, els valors solars i vitals del Cristianisme primitiu i genuí, i la llarga nit fosca que encara ens embolcalla, tot assenyala vers l'exigència profunda de retrobar les nostres arrels, de retrobar la nostra Ànima, de fer-la el centre de la nostra vida, d'identificar-nos amb aquesta consciència divina, i de fer via per a bastir la nació sobre aquest valors vitals i solars que són les nostres arrels i el nostre pal de paller. Només d'aquesta manera la vitalitat retornarà al nostre cos nacional.
El pensament i l'acció han d'anar de bracet per fer efectiu l'alliberament.
El pensament de plenitud nacional s'ha d'expressar amb actes. No podem pensar i dir una cosa, i després doblegar-nos als límits que la història, el pensament limitat i l'anar costa avall, el camí fàcil, ens posa a davant, i justifica de mil maneres.
“És ample el camí que porta a la perdició i molts els que el fressen.”
Qui està a punt de tancar TV i mitjans forans i nostrats que es deixen arrosssegar pel corrent? Qui està a punt de girar-se d'esquena al vell ordre i passar per “la porta estreta” que mena a l'alliberament?
La nostra Ànima ens exigeix Visió, disciplina, acció, i una capacitat infinita d'escolta interior i d'humilitat. Qui hi està a punt ?
El recer és el lloc on articularem aquest nou paradigma, un model vital viable, integral i efectiu que tingui per divisa la Veritat, la Bonesa, la Bellesa i l'Amor (entenem que estimar és veure la veritable naturalesa, sempre perfecta, de l'altre), per objectiu viure la plenitud i la llibertat individual i nacional, tot creant un model extrapolable a tot el territori nacional, i per llei, la Regla d'Or, “Fes als altres allò que vols que et facin a tu.”
El recer ens ha de fornir l'espai i l'estat anímic de seguretat, d'estabilitat fonamental que ens cal per a poder desplegar les accions efectives i rellevants que crein les condicions adients on la florida de l'Ànima individual i nacional s'esdevingui de manera natural.
Crear un espai individual (intern) i col.lectiu (extern) de seguretat, d'estabilitat, de comunicació, d'ajut mutu, de visió i de joia és la condició prèvia i l'àncora per assegurar que el procés que engeguem arribi a bona fi amb un mínim d'entrebancs.
Refiar-se de la Vida i dels seus processos, genera una actitud pro-vida, l'eix vertebrador de la qual és el contacte, amb un mateix i amb els altres. L'autorregulació en serà la llei fonamental.
“Ho sento i em marxa del cap,
Ho veig i me'n recordo,
Ho faig, i ho entenc.”
Confuci
Al recer el pensament, la paraula i l'acció aniran a la una. Aquesta coherència serà el resultat natural d'una mateixa VISIÓ i d'una manera de viure integral on tots els aspectes de cada individu es desenvolupen harmoniosament.
Els principis que homes genials han afaiçonat de manera teòrica i pràctica s'integraran a la vida diària.
L'orgonomia d'en Wilhelm Reich, que ens forneix una visió de l'home i de l'univers simple, profunda i pràctica alhora. I el coneixement i les eines per a protegir la integritat vital de l'individu des de la infantesa.
L'aplicació pràctica de la neuroplasticitat i l'eixamplament de la consciència que tenim de nosaltres mateixos mitjançant el movimemt conscient d'en Moshe Feldenkrais.
L'autorregulació de l'educació dels infants d'en Neill.
L'observació magistral de la naturalesa, de com es genera l'energia i del paper dels boscos a la regulació de cicle de l'aigua i dela formació dels sòls d'en Schauberger.
La Ciència de l'Ésser, descoberta i articulada per la Sra. Mary Baker Eddy, i que lliga directament amb el Catarisme.
La idea d'integralitat exigeix que visquem en contacte directe amb la naturalesa, seguint els ritmes naturals, protegint la vida tant a nivell individual com nacional, i que cerquem l'autosuficiència.
Cadascú es decantarà vers aquelles activitats que s'adiuen més amb el seu tarannà i que li han de fornir sempre joia i sadollament.
Ningú farà només una activitat purament intel.lectual. Tothom ha de fer tirant curt una activitat física (artesania, conreu...) productiva la meitat de la seva jornada.
Hi hem d'afegir que un element bàsic del recer serà viure i crear la nostra cultura diàriament. No serem consumidors de cultura ni forana ni catalana passada per aigua, ans revifarem la cultura catalana d'arrel tradicional genuïna, la viurem i en crearem contínuament arrelada a la vida quotidiana.
El fragment que reproduim descriu molt bé les idees que són al fonament del recer. I que ressonen amb la idea de “la caseta i l'hortet,” d'en Macià. Sobre aquesta base d'autosuficiència hi bastirem tota la supreestructura.
Les habilitats de l'artesà
Robert J. Hart
Un model de permacultura i d'agricultura que té com a base el bosc és un organisme holístic dissenyat per a sostenir i nodrir éssers humans sencers i hauria d'encloure moltes menes d'activitats artesanes que proveeixin i sadollin gran part de tot que el hi cal als qui hi viuen. A les comunitats rurals tradicionals no hi havia botigues “tancades,” ni sindicats que es “piquessin les crestes”; hi havia una integració perfecta entre la feina artesana, l'agricultura i l'ús del bosc. El pagès de debó era un home que podia fer gairebé totes les tasques del seu món i podia encarar gairebé totes les emergències. Massingham escriu: “Des de temps immemorial, el pagès feia una activitat artesana temporal o estacional; l'artesà tenia un “hortet;” el qui feia tanques, un tros de bosc; el cisteller, uns quants salzes i vimeters; el qui feia matalassos, uns quants moltons peluts; el terrissaire, un bastó al pou de l'argila; el paleta, una part de la pedrera.”
(...) Hom creu que fer cistells és la feina artesana més antiga. Les primeres restes humanes poden haver estat simples contenidors fets de llucs, canyes, brots enfiladissos, que els qui vivien del bosc feien servir per a portar nous, arrels, fruits i altres elements comestibles que arreplegaven. Un estri posterior podia haver estat un teler primitiu que es feia servir per a teixir fibres naturals i fer-ne capes i camises per a protegir els cossos nus de les inclemències del temps. És ben probable que fer cistells menés a l'art de teixir.
Fer servir cistells s'hauria de contemplar com una de les característiques més genuïnes d'una manera de viure responsable i ecològica. Un cistell ben fet és un contenidor fort, resistent i durador, que al passat es feia servir allà on avui es fan servir les bosses de plàstic i les capses de cartró i de fusta. Fer cistells és del tot una habilitat manual no contaminant; no s'ha fet mai cap màquina per a fer cistells. En canvi, la nostra indústria de fer contenidors destrueix arbres, contamina i genera un problema de residus immens. Quan al cap d'anys de fer-los servir, els cistells es podreixen no fan cap mal a l'entorn, com els plàstics, ans com altres menes de biomassa, es desintegren gentilment i creen compost vitalitzador. Un simple cistell durarà més que mil capses de cartró. La durabilitat és una de les catacterístiques més destacades de la bona artesania manual.
(...) Massingham era un admirador apassionat de l'artesania tradicional, i la major part de les seves obres més inspirades les va dedicar a l'arquitectura vernacular i a les vides i a l'obra dels artesans i artesanes de pagès que, amb fortalesa i determinació se'n van sortir de fer viure les seves vocacions malgrat les pressions de la industrialització. Per culpa de l'estroncament de les importacions de cotó a la Segona Guerra Mundial, el govern britànic va encoratjar el reviscolament del conreu de lli als comtats del Sud, i Massingham va recolzar aquesta campanya. A la seva obra magistral “Plot of Earth” hi trobem una descripció memorable i vívida d'un taller on s'hi teixia lli. (...)
Els membres d'aquest taller, que alenava una atmosfera familiar i cooperativa, eren gent de la comunitat local. Al taller s'hi integraven la utilitat i la bellesa, la fabricació i l'art, el treball mecànic i el treball del camp. Gairebé tota la feina depenia de les habilitats manuals; unes quantes màquines de “tecnologia intermitja” ajudaven i recolzaven el treball manual, però no li prenien el lloc ni hi dominaven. La descripció que en fa Massingham és corprenedora, és la mostra viva de com hauria de ser la feina en una societat descentralitzada, rural i post industrial. És per això que en transcric tota la cita.
“Era certament una mena de taller ben estrany, la gent s'hi bellugava feliç, amb calma; xerraven com si fossin en un aplec social, ben individualitzats; no hi havia res automàtic a les seves accions, no s'afanyaven, ni hi havia regulacions, ni rellotge....la clau de tot el era la Sala de Batre....vaig veure les noies batent el lli...i em vaig adonar d'una cosa que em va fer entendre no només quina mena de taller era, ans també la filosofia de vida que hi havia al fonament de les seves feines. (...)Només un peculiar moviment del braç gronxant-se amunt i avall quan el floc de lli es posava als punxons agafats a les rodes de la filosa. Hi havia noies que tenien més gràcia a fer la seva feina que d'altres, i n'hi havia una que la feia de manera magistral. No vaig poder evitar de lligar la seva manera de fer amb dues coses que m'havien corprès, la sinuositat del lli als camps i un magnífic paller que havia vist al pati del taller.
Però la culminació d'aquesta estranya i bella afinitat entre la manera com el lli creixia als camps i la manera com les noies el treballaven va ser la visió de dues noies rastallant el lli. Una n'era la mestra. No me'n sortiré de transmetre la impressió de com bellugava els dits entremig dels fils de lli. Desembullava les fibres lleument nuades, fent girar el canell i tirant el braç endavant d'una manera molt seva quan els fils de lli es tornaven a aplegar amb la cabellera de fibres lluents de l'altra mà. Amb un moviment acaronador dels dits, les aplanava i anivellava. Només puc dir que l'acció o el seguit d'accions eren com les imatges de les àmfores gregues. Noblesa obliga. El lli n'havia decretat l'art i el geni del Director havia transformat aquest taller en una galeria on els gests de les noies eren els d'una escultora o els d'una pintora i la qualitat i l'habilitat n'eren els àrbrites finals....Com més habilitat, més gràcia...
El Director savi, ell mateix un pagès, és ben conscient que hi ha d'haver un lligam orgànic entre el camp i el taller. Fa anar les treballadores al camp tant sovint com pot, no només per la seva salut, ans també per a fer sencera aquesta indústria rural essencial. Les garbes de lli estan afilerades paral.leles.... Però és més que això. És les noies bellugant-se entremig de les garbes amb bruses i davantals de coloraines i girant les tiges perquè els hi toqui el vent i el sol. L'acció té tots els elements del ritualisme.
Amb la convicció que tota la feina de pagès i tota l'artesania són un art com qualsevol altre, el Director empra ....les màquines per a bastir una jerarquia de funcions, on el treball mecànic n'és la base i les habilitats manuals el propòsit darrer...Aquest és, de ben segur, el domini de l'home sobre la màquina, sense la qual cap civilització no pot sobreviure, ni és digne de sobreviure.”
(...) Un objectiu a llarg termini, cabdal de la Fundació és fer totes les peces d'una casa de fusta que la gent amb un mínim d'habilitat manual pugui muntar, fent, doncs, que la gent pugui bastir una casa a un preu molt per sota del del mercat professional. I fent així més fàcil que la gent pugui viure a pagès.
Un altre objectiu és crear els hàbitats que agraden a espècies feréstegues com ara rossinyols...., i doncs, afavorir-ne la presència.
A moltes societats preindustrials la feina artesana anava de bracet i encara hi va, de cançons de feina, que estimulen i vitalitzen la feina. Cada feina artesana té les seves cançons, que lliguen amb els ritmes de la tasca que es fa i estan dissenyades per alleujar els moments d'esforç o d'avorriment. Les cançons, de fet, proveeixen allò que equival a l'energia mecànica, amb la gran diferència que estimulen i fan sentir l'artesà més esvivallat i content, enlairant la seva consciència per sobre del pla mundà de la feina, mentre que la maquinària sovint ens fa tornar sords i ens deprimeix. La creació d'una cançó de treball transmuta la feina i les forces de la natura que sovint ens fan patir, i en fa una entitat constructiva en un pla més enlairat, de manera que la feina i la tensió es trascendeixen.
(...) Kenneth McCleod, el conegut poeta Gaèl.lic, que va col.laborar amb la Marjory Kennedy-Fraser transcribint la majoria de cançons de les Hèbrides, va escriure:
“No cal dir que la mesura i el tempo de les cançons de treball s'emmotllen a la mena de feina que descriuen. A les cançons de filar, per exemple, les frases llargues que van cada cop més de pressa i culminen en una llarga pausa evoquen el ritme del filar. Les filadores fan troques de llana... i el ritme de la cançó determina la manera com la filadora afaiçona la troca. La roda del fus i el cor de la cantaire van a la una joiosos, cada cop més de pressa, fins que la filadora, allargant una nota, tiba, fins allà on li arriba la mà, el cap de la troca, i ....el fa passar per la bobina.”
Quin ha de ser, doncs, el lloc de l'artesania feta a mà al món occidental modern? Per què els homes i les dones s'haurien de sotmetre a aquest maldar mental i físic, a aquestes disciplines complicades que exigeix el fer objectes a mà si és tan fàcil comprar tot allò que ens cal -o que ens pensem que ens cal- al supermercat, a la ferreteria, a la botiga de mobles o a la botiga de roba? La resposta és doble i va molt fondo. Primer, a la nostra societat, els individus estan sotmesos a pressions intenses i contínues, sobretot, dels mitjans de comunicació. Hi ha gent, homes i dones que s'ofeguen amb aquesta pressió, i senten que, a qualsevol preu, han de ser ells mateixos, han de descobrir i afirmar la seva identitat, han de fer “la seva cosa”. Aquesta profunda empenta biològica i psicològica mena vers la via de l'autodesenvolupament holístic, que és el desenvolupament de tots els aspectes del propi ésser, físic, mental, emocional i espiritual. Aquesta és la veritable llibertat, la veritable salut, això és ser sencer, però per assolir-ho cal un maldar considerable i continu. A mesura que hom explora les diferents cares de la pròpia naturalesa, aquests diversos aspectes fan les seves exigències. L'ànima demana plenitud emocional, la ment satisfacció intel.lectual, l'esperit reialmes més nobles d'experiència i les mans creativitat sensible. Aquesta és la raó bàsica del perquè la gent fa artesania, senten que a les seves mans hi ha potencialitats constructives, que s'han de fer palpables a qualsevol preu, altrament s'atrofien.
La segona raó que empeny la gent a fer artesania és per tenir cura de l'entorn natural. Senten que la fabricació de béns industrials va de bracet de la pol.lució i la destrucció, que cada cop es fa més intolerable. La resposta ha de ser produir béns que no facin servir productes químics perillosos ni deixalles contaminants, fins i tot si cal que ens els fem nosaltres mateixos.
La recompensa de fer una activitat creativa, com ara l'artesania, per molta exigència que de vegades impliqui, no té preu. Els objectes que produeix un mateix són la deu d'una satisfacció inacabable, que no té cap relació amb la vanitat o l'altivesa. Són emanacions del nostre centre més íntim, extensions d'un mateix, gairebé noves facultats, nous estats de consciència, noves extremitats. I la seva creació ens omple d'una sensació de seguretat i de serenor interior duradora. (...) Massingham reconeix que la serenor és una característica comuna de tots els artesans rurals que ha conegut. Parlant de la Segona Guerra Mundial diu, “Els artesans són supervivent dins d'un món que els hi és aliè, que ni els veu, i si els veu, se'ls mira com a peces de museu.” I hi afegeix: “Ser un home de pau i d'equilibri interior en aquestes circumstàncies, demana una fibra espiritual d'una fermesa que pugui aguantar gran tensió i tribulacions. És la naturalesa de la seva feina i el seu íntim contacte amb la Naturalesa allò que els hi confereix als artesans aquesta equanimitat de temperament en una edat d'esquizofrènia generalitzada. No és insensibilitat, és equilibri. Una part ve de l'herència, una altra de més gran, ve de no patir frustració, una altra encara més gran, de la consciència de servei, i un altra molt més gran encara, del petit món verd on viuen, però sobretot els hi ve d'anar a la una amb la Voluntat de la creació mateixa.” Un escriptor que Massingham cita a “The Curious traveler”, diu: “Ni un sou més alt, ni diners, poden comprar la satisfacció que d'antic, el contacte íntim dels homes amb el ferro, la fusta, l'argila, el vent i les ones, escampava pels seus muscles, una força de cavall, fins que la maquinària els abocà a la rutina, i la tecnologia, a l'alienació. Aquesta satisfacció es manifestava amb el refinament del tacte, de la vista, de la flaire. Fins i tot les orelles inconscients la copsaven.”
(...)”La plenitud només es pot assolir si el treballador controla i literalment fa tots els processos de la feina, des de la matèria bruta fins a l'article acabat.”
En això tenia el mateix pensar que en Gandhi, que va fundar el seu sistema d'Educació Bàsica, “Educació per viure” sobre l'experiència pràctica de fer peces de cotó, des de plantar les llavors fins a teixir, i fer els vestits. Per a Gandhi, la filosa era un símbol d'autosuficiència, d'alliberament de l'explotació i de l'opressió.
Wilfred Wellock a Gandhi, un revolucionari social, hi escriu:
“L'educació bàsica és un procés d'aprendre, fent. Reconeix que hi ha una connexió orgànica entre els dits, els sentits i la ment, i que fer coses forneix una vitalitat i una capacitat de retenció de coneixement més gran que no pas llegir llibres o escoltar conferències.
A la vida social conscient, que és essencialment vida cooperativa, i que li fa exercir a l'home tots els poders, Gandhi hi va descobrir un principi unificador, mercès al qual la persona humana pot esdevenir una persona sencera, aquest home sencer és el fonament de famílies integrades, de comunitats integrades, de nacions integrades i d'un món pacífic.”
Resumint de manera esquemàtica el que s'ha exposat, articulem els sis punts que definiran la vida del Recer:
1-Integritat vital individual i nacional.
La integritat individual i nacional aniran de bracet. Es nodreixen l'una a l'altra.
La integritat individual s'articularà al voltant de quatre eixos:
. Un model de pensament regenerat. Fer el procés de bencanviar la ment mortal per la Ment divina.
. Conrear l'actitud d'observació
. Una salut superlativa,
. Fer allò que un estima,
. L'autorregulació.
La integritat nacional: la llengua, la cultura, els costums seran el bressol que nodrirem i que al seu torn nodrirà la vida col.lectiva, que es desplegarà,
. fent del contacte humà el factor vertebrador del recer,
. respectant la natura i seguint els ritmes naturals,
. conreant les capacitats artístiques i artesanals, i la vida natural,
. refinant la ment amb la pregària, la meditació, les vetlles....
. i creant un marc d'acceptació i de vitalitat on l'expressió saludable de les emocions estigui ben integrada a la vida diària.
2- Autosuficiència.
L'objectiu i la vida diària del recer és esdevenir el pinyol de la vida nacional regenerada.
Bastirem des de la base tota l'estructura d'una vida autosuficient, integradora i independent.
3- Sentit de pertinença.
El marc nacional i cultural català serà el pal de paller, es valorarà, es nodrirà, s'estimarà i es cel.lebrarà,
. en tots els aspectes de la vida diària,
. i de manera específica amb l'aplec habitual per a cantar, ballar i cel.lebrar la nostra cultura,
. i amb una organització pràctica i efectiva on tothom hi estigui implicat (seguint el model sociocràtic) per a tenir cura dels afers col.lectius i crear un model social on els valors col.lectius culturals i la joia de la pertinença siguin el factor integrador fonamental, articulant un sistema de govern que posi al capdavant de les seves prioritats servar els valors espirituals (valors positius: joia, estimació, dimini, bellesa, puresa,....) i col.lectius nacionals (llengua, cultura, costums, ...), i on a tots els acords s'hi arribarà per consens i no per majoria.
4- Refinament espiritual i cultural, que serà l'efecte natural de la vida d'integritat que hem plantejat, on el conreu del contacte amb un mateix, amb els altres, amb l'entorn natural i amb l'Anima de la nació en seran els eixos vertebradors.
5- Defensa dels valors i de la vida del Recer
. Cada home, cada dona i cada infant defensarà amb la seva actitud i activitat diària el model de vida del Recer. La defensa serà mental i fisica (autodefensa).
. S'organitzarà un calendari de vetlles mentals les 24 hores del dia, els set dies de la setmana, on s'hi contemplarà la Veritat de l'Ésser, la Visió de la nació, i se'n farà fora tota creença errònia.
La protecció mental, espiritual i física del Recer serà el primer objectiu i la garantia del procés que engeguem.
6- I tot plegat amanit amb un bon sentit de l'humor que ens faci viure el procés com una gran aventura, la de demostrar el poder suprem de la Veritat.
I els punts fundacionals que hem de contemplar i portar al cor:
1- Respectar i estimar la Creació, i no posar mai pals a les rodes al propòsit sagrat d'un altre ésser, sigui individual o col.lectiu.
2- Hem de tornar a una cultura d'agraïment i de cooperació.
3- Fer servir només allò que ens cal del què la natura ens dóna i del què produïm honestament.
4- Servar, revifar i fer florir les tradicions i les relacions.
5- Estimar. Allò que estimem floreix, allò que ignorem o menystenim, se'n va. Si no respectem i estimem una cosa, marxarà del nostre món.
6- Per a què el Tot floreixi cada un de nosaltres ha de servar la seva individualitat amb força i coratge, i expressar els seus dons amb convicció, per a poder-ne gaudir amb els altres i expressar la integritat d'una vida nacional amb Ànima.