Gratar la Pell de la Història

“Ara és l'hora favorable, ara és l'hora de l'alliberament”
2 Corintis 6:2

Sempre m'he fet aquesta pregunta. Per què la nació catalana, la nació més poderosa de l'Edat medieval va ser engolida dins d'una foscor històrica tan pregona, que encara dura?

No he cregut mai en la mala sort. Sé que per tot hi ha una causa i una raó, i tinc la certesa que fins que hom no troba les causes de qualsevol situació i les encara, reduint-les al seu no res nadiu dins la seva consciència, no hi ha sortida.

Ja he parlat en altres articles de la migrada visió històrica de molts dels nostres historiadors i polítics que agafen la Guerra del 1714 com l'arrel del nostres mals nacionals.

Ja he argumentat que el 1714 només va ser la conseqüència inevitable del Compromís de Casp. Un Compromís (una traïció i un parany en tota regla) que va decapitar la nació, deixant-la sense un rei propi, i imposant un rei forà que defensava els interessos de forces que volien la desintegració de la nació catalana.

Per què goso a emprar mots tant categòrics i gruixuts?

Primer, perquè només cal fer una curosa ullada a la història, els fets parlen per si sols. Però segon, perquè seguint el fil de la meva pregunta bàsica plantejada al bell començament d'aquest article, l'estiu passat, fent tombs amb la pregunta, em vingué al cap una intuïció clara com un llampec, “Vés a les arrels de la nació.”

I tot es va aclarir amb ben poca recerca.

Les arrels de la nació catalana són a Occitània. Els nostres reis eren de nissaga occitana. Des de Guifré el Pilós que va declarar la independència d'un rei llunyà i aliè, fins a Jaume Primer que va néixer a Montpeller, d'Ermessenda de Carcassona.

I Occitània té una història que ben pocs han entès. La seva història està marcada pel Catarisme, que va fer florir una civilització solar enmig de la foscor dels regnes del seu voltant.

La història l'escriuen els que han guanyat les batalles, i ben sovint és del tot falsa, i la història de les nacions catalana i occitana, sobretot, és una mentida de l'alçada d'un campanar.

La història oficial ni tant sols contempla l'existència d'una nació occitana. La màquina de fer mentides ha treballat d'allò més a mà de l'estat francès.

Quan la idea que l'ensulciada de la nació catalana anava lligada amb el Catarisme i amb l'anorreament de la nació occitana es va fer clara, vaig intuir que la versió històrica oficial del Catarisme havia de ser una mentida.

I com passa sempre que la determinació de saber la veritat és forta, una sincronicitat es va esdevenir a la tardor.

Fa uns quants anys que visc a Grècia.

Un dia una bona amiga, em va convidar a conèixer la seva mestra.

Tot xerrant i preguntant-me què hi feia a Hellas, vam començar a parlar de la història de la nació catalana, i li vaig explicar que la passió de la meva ànima és veure la nació catalana lliure, reunificada i culturalment i lingüísticament regenerada, i que les meves qüestions m'havien menat fins als càtars, que n'havia llegit alguna cosa, però que no m'havia convençut, massa literària, que no trobava una explicació autèntica de què era el Catarisme i de com s'havia desenvolupat a Occitània.

A mesura que li explicava tot això, una rialla es va anar dibuixant a la seva cara, li espurnejaren els ulls, i em va dir, “et pensaves que venies per una cosa, i de fet, has vingut per una altra. Jo et puc explicar tot això que et neguiteja el cor. Sóc càtara.”

Em vaig quedar de pedra. No sabia que encara hi hagués Càtars!

Els Càtars, un mot que ve del grec, i que vol dir “net,” “pur,” eren la gent que entenien la realitat i practicaven el cristianisme primitiu tal com el va ensenyar Jesús de Natzaret.

Quan Jesús va ascendir, els  seus deixebles es van escampar per diverses zones de l'aleshores Imperi Romà.

La tradició dels Càtars diu que la Maria Magdalena i altres dones deixebles de Jesús van arribar a les costes de la Gàl.lia i van començar a viure i a ensenyar tal com vivien amb Jesús.

Sabien que hi ha un Principi creador de Bonesa absoluta, i que la realitat és espiritual, harmoniosa, pura consciència del bé. Conreaven una vida de puresa, de bellesa i de bonesa, i rebutjaven l'organització centralitzada, perquè predicaven i vivien una relació directa amb el Principi diví i amb la llei divina. Gaudien de llibertat espiritual i social, perquè la seva llei era l'Amor, no les lleis humanes. El món que veiem amb els sentits per ells era una  visió capgirada del regne de la Veritat. I no tenien interessos materials. El seu objectiu era pensar el bé i fer el bé, viure des del cor i amb el cor, refinar tant la seva consciència que fos una “amb el Principi diví, l'Amor” i viure, així, “el regne” a la terra. La llibertat d'Esperit era el seu valor fonamental.

Aquesta visió va atraure amb el temps a més de la gent senzilla, nobles i gent de rang que hi trobaren uns ideals i un model de vida valuós, i com que era una religió del cor i refusava l'organització i el poder, es va anar escampant sense fer gaire soroll a la zona del què després s'anomenà Occitània, aleshores part de l'Imperi Romà, mentre el Cristianisme a gran part de l'Imperi,  s'anava allunyant progressivament de la religió del cor i del poder espiritual que Jesús vingué a ensenyar. (El Cristianisme Primitiu es practicà també de manera genuïna a zones dels Balcans, els seus practicants s'anomenen bogomils, i a zones d'Africa. No foren, com la història oficial vol fer creure, els bogomils els qui van importar en un moment determinat “l'heretgia” a Occitània, ans fóu la fidelitat al Cristianisme primitiu des del bell començament de l'era Cristiana el que havia creat lligams entre totes dues comunitats).

Aquesta visió arrelada als ensenyaments del Cristianisme primitiu, engendrà una manera de viure que del Principi del Bé en féu el pal de paller de la vida individual i nacional. Fóu aquesta visió de la realitat i els valors solars i vitals d'aquesta manera de viure, anomenada Catarisme, la que afaiçonà la nació occitana i en féu un esclat de cultura, de bellesa i de claror.

Cal recalcar aquí un fet que em sembla cabdal per entendre el perquè dels diferents camins que va agafar el Cristianisme als segles immediatament posteriors a l'ascenció del Crist, i que lliga, com veurem després, amb la darrera revelació de la Ciència Cristiana.

L'evangeli d'Amor que va viure Jesús, era més proper al cor femení que al masculí, que en general, éstà més ofegat per la ment. El fet que fossin les dones deixebles de Jesús les que portaren el Cristianisme a Occitània, fóu la raó que es servés pur i no s'emboliqués amb el poder temporal humà ni entrés a les disputes per temes doctrinals que començaren ben aviat dins del món Cristià. L'esperit d'Amor i de dependència total de Déu (el Principi del Bé Suprem) que practicà el Natzaré, i la Magdalena i les dones que l'acompanyaren fins a les ribes de la Mediterrània occidental, s'anà esvaint de la pràctica del Cristianisme als llocs on els homes n'agafaren les regnes. El Cristianisme començà a crear jerarquia, bisbes foren nomenats, ja abans de ser proclamat religió oficial de l'Imperi Romà, i amb la jeraraquia, el conflicte. Els concilis, com ara el de Jerusalem, per a aclarir punts doctrinals anaren de bracet de la pèrdua de la gràcia que havia fet del Cristianisme una religió de guariment, d'amor i de poder espiritual, i esdevingué una religió cada cop més temporal.

L'edicte de Milà que proclamà l'emperador Constantí l'any 313 D.C acceptà la religió Cristiana a tot l'Imperi. Al cap de deu anys ja n'era la religió oficial, i féu palès que el Cristianisme de poder espiritual de Jesús s'havia bescanviat per un fals Cristianisme de poder temporal.

Els conflictes doctrinal (Concili de Nicea, 325 D.C sobre la naturalesa de Fill) i les lluites de poder escalaren més i més creant un conflicte entre els seguidors de les dues diferents visions, que anà perfilant el què ara coneixem com el Cristianisme Ortodox i el Catolicisme.

A l'Oest, el declivi de l'Imperi i el seu esfondrament donà més poder al   bisbe de Roma, fins que amb Gregori I (590-604) Romà girà la vista decididament vers l'Oest i començà el procés de conversió al catolicime de les tribus que s'havien assentat dins del territori dels fins aleshores Imperi Romà.

Des de l'any 304 D.C el bisbe de Roma comença a fer servir el títol de papa, però no fóu fins l'any 606 D.C, quan Bonifaci III esdevingué bisbe de Roma i Nicèfor Pocus, emperador de l'Imperi Romà d'Orient, nomenà per decret imperial Bonifaci III “Cap de les Esglésies” i “Bisbe Universal,” que el títol passà oficialment de Constantinoble a Roma. El 17 de Febrer del 607 Bonifaci III s'autonemà “papa” i reclamà la dignitat de bisbe, metropolità, patriarca i papa.

El Catolicisme era formalment nat. Les esglésies de l'Est, amb el patriarca de Constantinoble al capdavant no acceptaren aquesta situació i el cisme entre l'església ortodoxa i la catòlica fóu un fet irreversible que es consolidà l'any 1054.

Les qüestions doctrinals de poder havien tragirat i esqueixat el Cristianisme del tot. Només se n'havien salvat els qui com els càtars havien restat fidels al Cristianisme primitiu i s'havien allunyat de les jerarquies.

Fins i tot abans d'assignar-se el títol de papa, el bisbe de Roma havia cercat d'enfortir el seu poder afaiçonant més d'un cop un emperador titella que servís els seus interessos.

I quan la primacia de Roma fóu un fet reconegut, el papa començà de manera desvergonyida a amanir la política europea.

L'any 800 D.C Carlemany fóu proclamat emperador pel papa de Romà, que cercava de crear un Imperi temporal al seu servei.

Tornant a agafar el fil de la història occitana, els nobles occitans,  havien anat avançant cap el Sud per a reconquerir les terres que els àrabs havien ocupat amb la seva expansió, i que amenaçava tant l'Imperi de Bizanci a l'Est, com les incipients nacions que s'havien anat forjant després de la caiguda de l'Imperi Romà a l'Oest.

A mesura que el catolicisme anà agafant més poder, molta gent l'acollí com la seva religió, perquè era la religió oficial. Però a Occitània, el Cristianisme primitiu, el Catarisme, hi era dominant perquè feia segles que hi havia germinat i havia anat afaiçonant una cultura absolutament genuïna i molt més refinada que la dels seus veïns dels Nord, els francs.

Tot i que teòricament, en determinats períodes, eren part del mateix Imperi, els francs del nord i els occitans del Sud eren dues nacions amb llengua, costums i religió diferent.

I l'any 897 Guifré el Pilós proclamà la independència de Catalunya, fins aleshores un territori occità que s'anava eixamplant cap el Sud, i que es va trobar sense el recolzament del rei franc de la dinastia Carolíngia.

El catalans, doncs, són occitans que a la seva lluita per a aturar  l'envestida àrab van anar cap el Sud. La llengua, els costums, el refinament i la religió de la nació occitana eran els seus. I tot i que oficialment eren fidels al papa de Roma i eren Catòlics Romans, el Catarisme hi era ben present i tenia una gran influència a la seva societat.

Mentre Roma havia estat enfeinada afermant el seu poder, no havia pogut fer gaire més que deixar campar el Catarisme, però al moment que Romà se sentí poderosa, girà la vista vers aquests Cristians que no havien traït els ensenyaments del Mestre, i que ara, es negaven a acatar i doblegar-se al poder de Roma.

Òbviament havia de crear una bona excusa per a desfer-se dels qui li gosaven plantar cara.

Roma es tragué de la màniga l'excusa que justificava una guerra a mort, l'heretgia. I li feren dir a la història que a Occitània com un bolet hi havia nascut una heretgia que proclamava dos poder creadors. Res més lluny de la realitat. El Catarisme era a les terres occitanes des que hi arribaren la Magdalena i les altres deixebles de Jesús (molt abans que el Cristianisme de Jesús degenerés i agafés el nom de Catolicisme), i la seva religió i la seva vida era la de Jesús, una vida que proclamava un Poder Suprem, el Bé. Els Càtars rebutjaven radicalment l'organització religiosa del poder temporal que feia de Déu una entitat llunyana i venjativa i no el Principi Creador, l'Amor. A aquest poder temporal, que ara els volia escombrar l'anomenaven “el déu d'aquest món,” emprant les paraules del Mestre.

Amb la falsa excusa de l'heretgia, Roma prometé carta blanca al rei franc per a fer-se seves totes les terres del Sud que, de facto, era un món ben aliè al seu i que no controlava, si engegava una creuda contra els Càtars, anomenats també Albigesos. Tant Roma com el rei franc en treien un gran benefici de la destrucció dels Càtars i de la cultura que aquest cristianisme genuí havia engendrat a terres Occitanes. Roma, el poder religiós indiscutible. Qui gosaria ara a assenyalar la corrupció temporal de l'església? Qui podria mirar i veure on havia anat a parar el Cristianisme si no hi havia cap model que el representés de manera genuïna? I el rei franc, les cobejades terres del Sud.

La creuada s'engegà el 1209 i fóu cruenta. L'organització social d'Occitània, tot i que la seva noblesa d'ascendència merovingia, era nombrosa i ben organitzada, no tenia un poder centralitzat, i plantà cara a la creuada amb el poder temporal que tenia.

El rei català, Pere el Gran, anà a fer costat als seus germans occitans a la batalla de Muret (12 de Setembre del 1213) però tastaren la desfeta, i la realitat de la íntima relació entre les nacions catalana i occitana quedà estroncada. Els reis catalans des d'aquest moment miraren només cap el Sud.

L'acarnissament sobre tota la població fóu indescriptible mentre durà la creuada i sobretot després de la desfeta de Muret. A Besièrs per exemple, quan els soldats francs preguntaren als seus capitosts com ho havien de fer per destriar entre els Càtars i els Catòlics, per matar només els Càtars, la resposta, fós, “mateu-los tots, Déu farà la tria.”

Això ens fa entendre ben clar que no era una heretgia la que volien eradicar, era tota una nació la que volien anorrear.

La creuàda s'acabà al castell de Montsegur, a tocar de terres catalanes, que ara són sota jurisdicció francesa. El setge durà nou mesos, del Maig del 1243 al Març del 1244. Era un bastió Càtar i la seva desfeta representà el final de la creuada, i la desfeta, la negació i supressió de tota una nació i de la seva cultura. (Sabíeu que si voleu anar a les restes del castell de Montsegur, heu de pagar entrada i passar per una entradeta estreta feta a la tanca amb què l'estat francès ha segrestat Montsegur dels occitans?!!)

Els occitans morts a la creuda foren entre 200.000 i 1000.000.

Entre d'altres, Raphael Lemkin, l'advocat que encunyà el terme genocidi per a definir el que va passar a Armènia esfereït de veure que no hi havia cap llei internacional que encalcés els líders Otomans que perpretaren el genicidi armeni, considera que la creuada contra els Càtars fóu un genocidi contra tota una nació. I jo sóc del mateix parer.

Un altre element que es posà sobre la taula de joc abans de la creuada fóu la Inquisició.

L'any 1164, el papa Alexandre III va convocar el Concili de Tolosa per a legalitzar la confiscació dels béns dels “herètics”.

La Inquisició fóu organitzada pels Dominics, i orquestrada per un castellà, Domingo de Guzman; jugà un paper primordial a la creuda, i acabà de liquidar el Catarisme que la creuada no havia pogut eliminar.

(El Catolicisme de la mà dels dominics, fóu el martell de l'error per anorrear els Càtars. I encara avui els dominics controlen la basílica de la Magdalena erigida a la Sta. Balma, la cova a prop de Marsella, on la tradició Càtara diu que la Magadalena hi passà els darrers anys de la seva vida terrenal en un estat d'èxtasi constant. L'error no vol perdre el control dels llocs que tenen el poder de revifar la flama Càtara i Occitana! )

“Les creences materials miren de matar la idea espiritual sempre i
a tot arreu on es manifesta.”
M.B.Eddy

“Els fets de més magnitud són els que drecen més falsies en contra seu,
perquè fan sortir l'error de seu amagatall.”
M.B.Eddy

“La forma serpentina representa la murrieria fent la seva via tortuosa
enmig del mal, però fent-ho en nom del bé. Pau en denuncia la fiblada
quan fa al.lusió a “la malícia als llocs de poder.”
M.B.Eddy

Bé, i quina relació té tot això amb la nació catalana, em direu?

Primer de tot hem d'entendre que la creuada que destruí la nació Occitana fóu a nivell profund l'envestida de l'error, del mal, contra la veritat. El Catarisme i la societat que es desenvolupà al seu voltant a tot Occitània era un món regit per uns valors, una llibertat, i una riquesa cultural de pregones arrels espirituals que els poders temporals, l'església catòlica i els reis de les nacions que s'anaven afaiçonant i eren fidels a l'església romana no podien tolerar. Posava en evidència la seva corrupció, i el capgirament que havien fet de tots els valors que Jesús havia vingut a ensenyar. L'església catòlica representava aleshores, i encara representa avui, la negació de tots els valors evangèlics genuïns i l'entronització del desig de poder, de diners, de control, d'imposició de la voluntat personal..... al preu que sigui, i s'ha aliat sempre amb els poders temporals que la poden servir.

La nació catalana era l'hereva directa dels occitans, va lluitar al seu costat a la creuada, i molts Càtars van fugir cap a Catalunya quan la desfeta d'Occitània fóu un fet. Els reis catalans no li feien el joc a Roma. L'església catòlica era ben lluny de ser carn i ungla amb la nació catalana i amb els seu reis. No tenia la grapa posada a la cort dels reis catalans com l'hi tenia a la del reis francs i del reis castellans; i quan Roma es va haver desempallegat d'Occitània, la seva mirada es girà vers Catalunya. 

Roma aliada amb el rei franc es va veure en cor de declarar la guerra oberta a Occitània amb l'excusa del Catarisme, però a Catalunya hi havia un rei, i era poderós, i sobre el paper era catòlic. No li podien declarar la guerra, però podien minar la nació des de dins, i això és el què van fer.

El govern reial a Catalunya no tenia el seu puntal només a la noblesa, les Generalitats als seus diferents territoris, on la burgesia hi deia la seva i feia valer els seus punts de vista, feien del rei català un rei un defensor dels interessos de la burgesia i del poble pla.

Enfonsar la nació catalana volia dir, primer de tot, desempallegar-se dels seus reis, dels reis del Casal de Barcelona. 

Roma hagué de treballar encara no un parell de segles per a poder acomplir aquest objectiu. El Compromís de Casp fóu l'ensarronada preparada amb temps i amb cura per a desfer-se dels reis del Casal de Barcelona.

I l'estràtegia fóu posar un rei fidel a Roma al tron català. Un rei castellà. Un Trastàmara.

Si fem una ullada al mapa, veiem ben clar que Roma s'alià amb els reis francs i amb els reis castellans tancant la grapa sobre les nacions occitana i catalana per assolir el seu objectiu, desfer-se de les nacions que no li feien el joc, i del Cristianisme genuí que feia palesa la seva corrupció.

Per arribar a amanir el Compromís de Casp, Romà s'hagué de fer seva part de la noblesa catalana, prometent-li un rei que defensaria més els seus interessos que els dels burgesos o els del poble pla.

Arribat el moment la feina bruta de sotamà que féu l'església va fer el seu fruit.

Que el Compromís de Casp fóu una ensarronada i fóu amanit amb temps i amb una idea clara del que es volia aconseguir, es fa palès fent una ullada als fets.

Primer de tot, el rei d'una nació poderosa com la catalana en aquella època, no es mor sense testament. La recerca històrica seriosa que s'haurà de fer quan la nació sigui lliure, reblarà l'afirmació que ara faig seguint la meva lògica. El testament del rei Martí l'Humà va ser fet fonedís.

Forçar un compromís generava la possibilitat de posar en solfa la conxorxa entre l'església i part de la noblesa per a imposar un rei forà.

No és un secret. Hi ha narracions històriques que expliquen que quan els representants dels burgesos, de l'església i de la noblesa s'aplegaren a Casp per a triar rei, els representants de la burgesia es van quedar esmaperduts en veure que els representants de l'església i dels nobles anaven a la una per a entronitzar un rei castellà, quan de fet, l'hereu directe era el Comte d'Urgell.

Es van adonar que hi havia hagut una conxorxa i quan van voler-ho fer públic, van ser amenaçats i acusats de fets falsos.

El Compromís engegà una guerra entre el legítim hereu, el Comte d'Urgell i les forces castellanes que l'església i part de la noblesa catalana recolzaven. I ja en sabem el resultat.

Amb l'entronització d'un Trastàmara començà la desfeta de la nació. Ja n'he parlat a d'altres articles. La Idea de la nació que encarnaven el Reis catalans es perdé. Fóu colgada seguint una clara estratègia,  i bescanviada per la idea de la gran Castella, que servia l'ambició dels reis castellans i els interessos de Roma d'allò més bé: L'assimilació de la nació Catalana dins d'aquesta gran Castella.

No és que la nació hagués perdut el seu cap; a la nació se li havia imposat un cap que la volia anorrear.

I el primer pas després de decapitar-la dels seus Reis, va ser minar el tret més genuí de la nació, la llengua. El nou rei, en lloc d'aprendre la llengua de la nació que ara regentava, va afavorir la castellanització de la cort, i així es va començar el procés de substitució lingüística que ara es tanca.

Dues generacions després de l'entronització del rei Trastàmara, el casament dels cosins Isabel de Castella i Ferran d'Aragó acabava la comèdia i es posaven a treballar de valent i sense vergonya per a imposar la gran Castella.

Se serviren de la Inquisició.

Poc després de la desfeta occitana ja hi hagué un Concili a Tarragona per a encalçar els “heretges” que hi haguessin a terres catalanes. I com a Occitània, que amb l'excusa de destruir el Catarisme, la Inquisició  havia estat una eina fonamental de destrucció de la nació Occitana, ara també es va fer servir sense embuts per a destruir tot el que era part del teixit de la nació catalana, fos religós o cultural.

I s'orquestrà la que recerques futures reconeixeran com la mentida històrica més gran que mai s'ha bastit. La mentida del descobriment d'Àmerica només és un capítol d'una mentida que esborrà la nació més poderosa de l'Edat Medieval dels llibres d'història. Una mentida que ens hem empassat com si fos un confit!!

Els fets històrics posteriors (Tractat dels Pirineus, Guerra de Successió.....) només són el resultat inevitable del primer pas d'aquesta estratègia anorreadora, d'aquest genocidi que algun dia serà reconegut i s'haurà de portar a judici.

Si llegim la història a nivell superficial, hom pot dir que la mala sort ha empaitat la nació catalana més de sis segles. No. No. No hi ha mala sort.

Hi ha hagut un pla malèvol ben orquestrat i fins que no ens fem conscients que les forces de l'error i del mal temporal eren i són l'enemic real de la nació catalana i de la nació occitana, i que aquestes forces són primer de tot mentals, no sortirem del cul de sac on ens hem aculat.

L'error, la malicia, no hi deixa veure clar. La seva tàctica és anar d'amagat, no deixar-se veure tal com és, i generar confusió. Aquesta manca de visió ens empeny a fer servir i a quedar-nos encallats a les vies que s'han demostrat inefectives.

Tal com ens va ensenyar el gran mestre metafísic, Jesús, el mal s'ha de destapar i veure'l pel què és, la negació del Bé. Refusar-li substancialitat i no téme'l ni doblegar-s'hi. Si no li fem el joc, reaccionant-hi o doblegant-nos-hi, si fem la nostra via amb el domini dels fills de la Veritat, malgrat tots els entrebancs que ens surtin al pas, el mal es fondrà.

De fet, aquestes forces de l'error i del mal temporal van ser el repte que se li presentà a la nació al seu moment d'esclat cultural i territorial. L'herència espiritual dels càtars havia empès totes dues nacions, l'occitana i el seu rebrot, la catalana, a cimalls d'expressió cultural i social esclatants segles abans que les altres nacions del seu voltant. El repte que se'ls hi  va presentar, primer a la nació occitana i després, a la catalana, per la seva mateixa caràcterística fundacional, clarament espiritual, els hi exigia pouar dins d'allò que afaiçonà la seva esplendor, l'Esperit, i adonar-se de quin pas endavant se'ls hi demanava: fer-se seva la plena consciència de la Supremacia del Bé i el no res de l'error, i demostrar, fent servir aquesta consciència espiritual, el seu domini sobre el repte que se'ls hi presentava.

En lloc de ser fidels a les arrels espirituals i restar fidels al poder de l'Esperit, “desempallegant-se de falses esperances i de les evidències materials,” a Muret la noblesa occitana i el Rei català negligiren la tasca metafísica que hauria aturat l'atac mental que se'ls hi havia abraonat a sobre, i que els hauria empés a un nivell de domini més gran, espiritual i material, i per això foren vençuts. Hi ha documents històrics que expliquen que el vi anava a dojo al campament occità abans de la batalla. Només l'ofuscament mental que un atac mental genera podia explicar aquesta negligència i aquest suïcidi. L'atac mental, la “bruixeria” que es posà en solfa a Muret, es dreçà amb urc a Casp, ensenyorint-se de la nació Catalana, i encara dura. Hem perdut memòria de Qui som, dels nostre Orígen i del poder espiritual que és nostre. Des de Muret, i fins avui, ens hem deixat arrossegar pels camins del món, lluitant materialment contra l'error o doblegant-nos-hi, engreixant la creença que tenim enemics i que tenen poder. El resultat és obvi. El repte roman. És a les nostres mans agafar el relleu i acabar la nit fosca de la nostra Ànima nacional i la malura de la nació catalana i occitana.

“Cal revisar la història humana, i esporgar-ne l'evidència material”
M.B.Eddy

La tasca real d'alliberament s'ha de fer a nivell metafísic o espiritual. Ens hem de girar de manera clara vers la Veritat, i el poder espiritual, i tornar-nos a fer nostres els valors de la Veritat, de la Bellesa i la Bonesa, que foren el bressol de la nació, viure'ls, i fer-ne la base per a bastir-la de cap i de nou, destapant l'error que ens té engrapats i reduint-lo al seu no res nadiu dins la nostra consciència i a la nostra experiència.

La darrera revelació de la Veritat, el Consolador promés pel Mestre, ens ha arribat de la mà d'una dona amarada dels valors femenins de la consciència divina, una dona, la Sra. Eddy, que va representar, entendre, viure i demostrar la idea divina, la Veritat que la consciència divina és Amor, i que només aquest Amor és el teixit de la realitat i ens la pot revelar; que el mal és irreal i impotent per al qui el sap veure pel què és, la negació de la veritat. Una dona que demostrà que només l'Amor diví és l'alliberador. Aquesta Ciència del Cristianisme que la Sra. Eddy revelà, entronca directament amb el vital i poderós Cristianisme primitiu que va afaiçonar la nació occitana i catalana, i es filla del llevat espiritual que els Càtars o Albigesos que van fugir de la creuda travessant els Alps, portaren fins Alemanya i que quallà uns quants segles més tard a la Reforma de Luter i al naixement del Protestantisme i de les seves branques, una de les quals, el Puritanisme, fóu el bressol espiritual de la descobridora de la Ciència Cristiana. Una Ciència que explica, practica i demostra els valors evangèlics primitius tal com els vivia Jesús i com els vivien els càtars, i que després d'haver rodat el món, com diu la dita, ha tornat al Born. 

Ha de ser aquesta mateixa consciència amarada dels valors femenins de compassió, d'Amor i de visió, que portaren la Magdalena i les dones deixebles de Jesús el Crist a les ribes de la Mediterrània Occidental i que ha estat redescoberta i explicada científicament per la Sra. Eddy, aquesta mateixa consciència que afaiçonà la nació occitana i és l'arrel espiritual de la nació catalana, la que ha d'agafar i menar l'estendart de l'alliberament. “La Veritat no pot anar més enllà d'on arriba l'Amor.” La Veritat i l'Amor van de bracet a la via científica, la via que reconeix la supremacia del Bé, la realitat fonamental de l'Esperit, i el no res de l'error, del mal.

No cal ser gaires per començar. Només cal la visió que “se'ns ha revelat al cim de la muntanya”, una clara determinació, fidelitat a la Causa que servim: la Consciència Suprema del Bé, la nació catalana, la seva unitat, plenitud i llibertat, i sobretot, fidelitat a la seva Ànima.

“No hi ha res de secret que no s'hagi de revelar ni res
d'amagat que no s'hagi de saber”
Lluc 12:2

De tot el què hem explicat cal que quedin ben clars aquests punts:

a- que les arrels de la nació catalana són espirituals; una espiritualitat  ben definida i genuïna, el Catarisme, que afaiçonà la nació Occitana, el bressol de la nissaga del reis del Casal de Barcelona.

b- que la nació Catalana va viure els seus segles d'or mentre va pouar de l'Ànima del Bé i de la Plenitud que ens lligava encara amb les nostres arrels, mentre la Idea espiritual encara bategava als cors dels nostres reis i del nostres homes savis; quan la Idea va ser anorreada amb el rei que la encarnava, vam ser engolits dins de la mentida i del interessos del món que una idea (i la poso amb minúscula ben conscientment) ens va imposar, sense ni adonar-nos-en. La idea de la “gran Castella” o “Espanya,” que va començar a agafar cos al Compromís de Casp, amb la gran traició de bona part de la noblesa catalana i de l'església catòlica, la mateixa església que va anorrear els Càtars i la nació Occitana de bracet dels francs, i que amb el Compromís encetava el joc d'anorrear la nació Catalana de bracet dels castellans.

c- que per fer aquesta jugada calien traïdors, a dins de casa. La nació Catalana era massa forta per a plantar-li cara obertament. I n'hi hagueren: l'organització de l'església catòlica dins la nació Catalana serví Roma, i seduïnt part de la noblesa conxorxà la gran traïció.

Estudiar la batalla de Muret i el Compromís de Casp a fons treurà el desllorigador del perquè una de les nacions més poderoses de l'Edat Medieval va anar costa avall sense aturador, i del perquè no se n'ha sortit d'alçar el cap.

d- que el Compromís de Casp, imposat a traïdoria, va aconseguir treure la Idea de la nació catalana (encarnada pel rei del Casal de Barcelona) del capdavant, i bescanviar-la per la idea de la “gran Castella”). Fixeu-vos que  l'aristocràcia catalana mai va exigir al rei castellà que aprengués català, ans es van castellanitzar ben aviat.

Perdre la Idea, va deixar la nació desemparada, sense un centre cohesionador que l'aguantés sencera.

El procés de colonització va començar aleshores a les classes cultes i nobles, i tot i que encara, sobre el paper, érem una nació lliure, amb les nostres lleis, la realitat era ben bé una altra, i el corc de la destrucció nacional ja estava enfeinat rosegant els fonaments (la llengua i el sentit d'identitat i d'unitat) de la nació més bella d'aquell moment.

Perduda l'encarnació de la Idea (el Rei), i rosegats els fonaments de la nació (la llengua i el sentit d'identitat i d'unitat), la disgregació nacional (Tractat dels Pirineus...) i l'ensulciada del 1714 era inevitable. A la nació li mancava el poder unificador (la Idea), i cada territori va campar a la seva, i es va anar girant vers el poder i l'estructura que els hi donava la idea de la “gran Castella.”

e- que a Muret i a Casp se'ls hi presentà a la nació Occitana i a la nació Catalana el repte que un dia o altre hauran d'encarar tots els individus i totes les nacions, el de demostrar la supremacia de l'Esperit sobre les aparents condicions materials. I el repte encara roman.

f- que la tasca d'alliberament ha de començar, doncs, allà on l'error  s'abraonà primer. Hem de retornar a la IDEA.

“No us emmotlleu a aquest món,
sigueu transformats renovellant la vostra ment”
Romans 12:2